Registre 6: El Mapa del Fred
En aquest registre he volgut transcendir la representació paisatgística per parlar de la desigualtat climàtica. Sovint, des de la ciutat, l’hivern i la neu es perceben com una estètica de postal, un oci temporal. Però observant el meu entorn, he entès que el fred actua com una frontera física implacable: no és un decorat, és una condició d’existència que modela la vida i la restringeix.
He utilitzat la videopoesia per confrontar aquestes dues mirades: la “verge” (la del visitant que gaudeix del paisatge immaculat) i la de la “batalla” (la de l’habitant que ha de trencar el gel per sobreviure). El so de les passes trencant la crosta de neu marca el ritme d’aquesta resistència.
La part clau del registre és el final, on el focus passa de la immensitat blanca al detall d’una mà treballada. He volgut demostrar que la veritable memòria històrica d’aquest lloc no està escrita als llibres, sinó gravada a la pell de qui l’habita. Aquesta mà plena d’esquerdes és l’alteritat radical, és la prova física que la natura dona, però també desgasta.
El meu aprenentatge principal ha estat adonar-me que el cos és el territori final. Les arrugues no són signes de vellesa, sinó l’erosió del vent i el gel sobre la persona. La dificultat ha estat trobar les paraules justes per no caure en el victimisme, sinó per reivindicar la dignitat d’aquest mapa humà que, a diferència de la neu, no es fon amb el sol.
Fet amb: Canva. (s.d.). Canva [Aplicació web]. https://www.canva.com
Registre 5. L’exili il·lustrat: La frontera dibuixada
En aquest cinquè registre, he decidit canviar radicalment de llenguatge artístic. Per evitar la reiteració de la fotografia i el vídeo, he optat pel dibuix a mà alçada per representar conceptualment el conflicte de la despoblació. He il·lustrat una escena que sintetitza la desigualtat territorial: un home abandonant la seva llar rural, amb la maleta a la mà, sota l’ombra amenaçadora d’un complex industrial.
He analitzat aquesta composició des de la noció de frontera i privilegi. Al dibuix, he situat la indústria i els gratacels en una posició elevada i dominant, representen l’hegemonia urbana i el capital, el sistema que “fa ombra” al món rural. El poble de pedra, en canvi, apareix com l’alteritat marginada, l’espai que ha deixat de ser funcional per al sistema productiu. El cartell de “El Poble Despoblat” marca el límit final: el moment en què un territori deixa de ser un lloc per viure i esdevé un no-lloc. L’home no només marxa, sinó que és expulsat per aquesta pressió estructural.
La principal dificultat d’aquest registre ha estat, sens dubte, la meva manca d’habilitat i costum de dibuixar. Enfrontar-me al full en blanc sense dominar la tècnica m’ha fet sentir vulnerable i insegura. No obstant això, he après que aquesta imperfecció del traç aporta una honestedat crua al missatge. Utilitzar un llenguatge que no domino m’ha obligat a sintetitzar les idees, no calia un dibuix realista, sinó un que mostrés clarament la jerarquia de poder que buida els nostres pobles. El dibuix m’ha permès, a diferència de la foto, “mentir” amb la perspectiva per fer evident una veritat social: la indústria aixafant la tradició.
Eines i Recursos:
-
Edició: Bytedance Pte. Ltd. (2025). CapCut – Video Editor (Versió per a iOS) [Aplicació mòbil]. https://www.capcut.com/
-
Àudio: Bytedance Pte. Ltd. (2025). writing sounds with a pencil A (908648) [Arxiu d’àudio]. Biblioteca d’àudio de CapCut.
Registre 4: L’experiència del límit: Bellesa i Terror
En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs anteriors, les runes d’Escarlà, el silenci dels instruments i la denúncia del privilegi en els oficis perduts, analitzava la desigualtat estructural i les causes externes del buidament, aquí passo de la crítica sociològica a l’experiència existencial.
He construït el vídeo a partir dels versos de Rainer Maria Rilke al Llibre d’hores (1905): “Deixa que tot et passi: la bellesa i el terror”. Rilke escrivia això com un consell espiritual per acceptar la totalitat de la vida. Jo m’apropio d’aquestes paraules per descriure l’experiència física d’habitar aquests marges geogràfics.
El túnel fosc ja no és només una frontera de desigualtat econòmica (com veiem amb els artesans), sinó el llindar del “terror” del qual parla el poeta: l’aïllament, el fred i la vulnerabilitat davant la natura. Per contra, el banc solitari representa la “bellesa” punyent que només existeix gràcies a aquesta absència humana. He après que per entendre l’alteritat del món rural no n’hi ha prou amb denunciar-ne l’oblit, cal sentir-ne la duresa.
La principal dificultat ha estat gestionar la tensió entre la solemnitat del text de Rilke i la música. He decidit mantenir aquest contrast per tancar la frase del poeta: “Cap sentiment és definitiu”. La música actua com la força resilient que empeny a seguir caminant i deixant petjada, malgrat el terror del buit.
Bibliografia
Rilke, R. M. (2009). Llibre d’hores (J. Valls, Trad.). Edicions de 1984. (Obra original publicada el 1905).
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.