Cris Papell

02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

En aquest fotomuntatge digital, he volgut explorar visualment les nocions de diferència, alteritat i desigualtat, com a la resta de registres fets.

Com a fons, he triat una imatge de la fàbrica siderúrgica de Völklingen (Völklinger Hütte) a Alemanya, que he trobar a Google. Aquesta estructura, avui Patrimoni de la Humanitat, representa el sistema de privilegi, és un monument al món industrialitzat, la producció en massa i el “progrés” que s’ha imposat com a norma. És la força que defineix què és “útil” i què ha de quedar “al marge”.

Sobre aquest fons opressiu, he superposat les tres escenes dels artesans. Aquestes són fotografies meves, fetes a la fira ramadera d’Àger i a la fira de la Girella de Pont de Suert. Ells (el cisteller, el sabater, la cardadora de llana) representen l’alteritat, són “l’altre” món, el del saber fer manual, local i preindustrial.

Els he mantingut en les seves pròpies bombolles, retallats i separats del fons, per visualitzar la frontera que els separa del sistema dominant. La meva intenció crítica es troba en l’ús selectiu del color. He deixat les persones (els artesans) en blanc i negre, convertint-los gairebé en fantasmes, tot i ser presents. En canvi, he saturat de vermell els elements naturals que els envolten, com els arbres i les plantes.

Amb això vull denunciar la nostra mirada selectiva, quan mirem aquestes escenes, ja no veiem la persona ni la seva realitat econòmica precària (el subjecte en grisalla). En lloc d’això, el nostre privilegi urbà ens fa enfocar només el “decorat” (l’arbre vermell), consumint la seva “autenticitat” com a simple oci o turisme.

Per això, el títol “L’ART DELS OFICIS PERDUTS” és irònic. El meu treball no celebra l’art que ells fan, critica “l’art” que nosaltres hem fet d’ells, convertir-los en una peça de museu, ignorant la seva lluita diària contra el mateix fons industrial monumentalitzat que els ha marginat.

L’art dels oficis perduts.

02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical.

He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat, una forma d’accés a la música vinculada a una institució, l’església, i a un espai físicament limitat o, en el cas del poble abandonat, directament perdut.

En canvi, la ràdio antiga de fusta i la dels anys 70 mostren com la tecnologia va trencar aquesta frontera geogràfica. Aquests aparells van permetre que la música arribés a les cases més aïllades, democratitzant el so i fent que la cultura fos present fins i tot a les zones rurals que ara pateixen despoblació. Aquesta diferència en l’accés als mitjans culturals és un exemple de com la posició de privilegi, viure a la ciutat amb accés a concerts o al camp amb una simple ràdio, fa que les relacions no siguin horitzontals.

El que considerem una simple presència, la música, també pot ser un element de desigualtat. El contrast entre la grandesa de l’orgue i la senzillesa de la ràdio marca un límit entre les diferents formes de viure i experimentar la cultura.

La música de fons no només il·lustre les imatges, sinó que actua com el so de l’altre (aquells que ja no hi són), connectant visualment i sonorament aquest registre amb el silenci de les ruïnes del primer lliurament.

La Música Sempre ha estat Present

02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

Revisió de la meva educació artística, amb l’objectiu d’afavorir l’anàlisi crítica d’allò que m’ha portat a viure l’art al llarg de la meva vida.