Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca

Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical.

He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat, una forma d’accés a la música vinculada a una institució, l’església, i a un espai físicament limitat o, en el cas del poble abandonat, directament perdut.

En canvi, la ràdio antiga de fusta i la dels anys 70 mostren com la tecnologia va trencar aquesta frontera geogràfica. Aquests aparells van permetre que la música arribés a les cases més aïllades, democratitzant el so i fent que la cultura fos present fins i tot a les zones rurals que ara pateixen despoblació. Aquesta diferència en l’accés als mitjans culturals és un exemple de com la posició de privilegi, viure a la ciutat amb accés a concerts o al camp amb una simple ràdio, fa que les relacions no siguin horitzontals.

El que considerem una simple presència, la música, també pot ser un element de desigualtat. El contrast entre la grandesa de l’orgue i la senzillesa de la ràdio marca un límit entre les diferents formes de viure i experimentar la cultura.

La música de fons no només il·lustre les imatges, sinó que actua com el so de l’altre (aquells que ja no hi són), connectant visualment i sonorament aquest registre amb el silenci de les ruïnes del primer lliurament.

La Música Sempre ha estat Present

Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps

Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa.

He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat històrica, el rastre d’una comunitat que va viure i que va desaparèixer, deixant el seu llegat relegat al marge del present.

L’interior de l’església, amb el sostre esfondrat i el cel visible, il·lustra la trencadissa del límit entre l’espai privat-sagrat i el medi natural. La vegetació que envaeix les cases i les arcades de l’església, així com l’estructura de la façana de pedra amb els balcons buits, evidencien la victòria del temps i la natura sobre la presència humana.

Aquesta primera exploració m’ha permès aprendre a veure la despoblació com un eix de desigualtat territorial, on la història i el patrimoni queden al marge de les dinàmiques de desenvolupament. La principal dificultat ha estat evitar una visió purament descriptiva, buscant, en canvi, un enfocament crític que destaqués la tensió entre l’acció individual i la importància davant la regressió i el cicle de l’oblit.

Fotografies impressionants del poble d’Escarlà.