Autor: Cris Papell Trilla

Soc Cristina Papell, tinc 52 anys i actualment el meu món està entre Sant Cugat i Areny de Noguera. Soc Llicenciada en Pedagogia i fa més de 20 anys que estic vinculada a l'educació.
Publicat a

Registre 5. L’exili il·lustrat: La frontera dibuixada

Assignatura 02.173 - Educació artística - Aula 2
Públic

En aquest cinquè registre, he decidit canviar radicalment de llenguatge artístic. Per evitar la reiteració de la fotografia i el vídeo, he optat pel dibuix a mà alçada per representar conceptualment el conflicte de la despoblació. He il·lustrat una escena que sintetitza la desigualtat territorial: un home abandonant la seva llar rural, amb la maleta a la mà, sota l’ombra amenaçadora d’un complex industrial.

He analitzat aquesta composició des de la noció de frontera i privilegi. Al dibuix, he situat la indústria i els gratacels en una posició elevada i dominant, representen l’hegemonia urbana i el capital, el sistema que “fa ombra” al món rural. El poble de pedra, en canvi, apareix com l’alteritat marginada, l’espai que ha deixat de ser funcional per al sistema productiu. El cartell de “El Poble Despoblat” marca el límit final: el moment en què un territori deixa de ser un lloc per viure i esdevé un no-lloc. L’home no només marxa, sinó que és expulsat per aquesta pressió estructural.

La principal dificultat d’aquest registre ha estat, sens dubte, la meva manca d’habilitat i costum de dibuixar. Enfrontar-me al full en blanc sense dominar la tècnica m’ha fet sentir vulnerable i insegura. No obstant això, he après que aquesta imperfecció del traç aporta una honestedat crua al missatge. Utilitzar un llenguatge que no domino m’ha obligat a sintetitzar les idees, no calia un dibuix realista, sinó un que mostrés clarament la jerarquia de poder que buida els nostres pobles. El dibuix m’ha permès, a diferència de la foto, “mentir” amb la perspectiva per fer evident una veritat social: la indústria aixafant la tradició.

La frontera dibuixada.

Eines i Recursos:

  • Edició:  Bytedance Pte. Ltd. (2025). CapCut – Video Editor (Versió per a iOS) [Aplicació mòbil]. https://www.capcut.com/

  • Àudio: Bytedance Pte. Ltd. (2025). writing sounds with a pencil A (908648) [Arxiu d’àudio]. Biblioteca d’àudio de CapCut.

Lliurament de l'activitat 3
Publicat a

Registre 4: L’experiència del límit: Bellesa i Terror

Assignatura 02.173 - Educació artística - Aula 2
Públic

En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs anteriors, les runes d’Escarlà, el silenci dels instruments i la denúncia del privilegi en els oficis perduts, analitzava la desigualtat estructural i les causes externes del buidament, aquí passo de la crítica sociològica a l’experiència existencial.

He construït el vídeo a partir dels versos de Rainer Maria Rilke al Llibre d’hores (1905): “Deixa que tot et passi: la bellesa i el terror”. Rilke escrivia això com un consell espiritual per acceptar la totalitat de la vida. Jo m’apropio d’aquestes paraules per descriure l’experiència física d’habitar aquests marges geogràfics.

El túnel fosc ja no és només una frontera de desigualtat econòmica (com veiem amb els artesans), sinó el llindar del “terror” del qual parla el poeta: l’aïllament, el fred i la vulnerabilitat davant la natura. Per contra, el banc solitari representa la “bellesa” punyent que només existeix gràcies a aquesta absència humana. He après que per entendre l’alteritat del món rural no n’hi ha prou amb denunciar-ne l’oblit, cal sentir-ne la duresa.

La principal dificultat ha estat gestionar la tensió entre la solemnitat del text de Rilke i la música. He decidit mantenir aquest contrast per tancar la frase del poeta: “Cap sentiment és definitiu”. La música actua com la força resilient que empeny a seguir caminant i deixant petjada, malgrat el terror del buit.

Bibliografia

Rilke, R. M. (2009). Llibre d’hores (J. Valls, Trad.). Edicions de 1984. (Obra original publicada el 1905).

L’experiència del límit: Bellesa i Terror

Lliurament de l'activitat 3
Publicat a

Registre 3: L’art dels oficis perduts

Assignatura 02.173 - Educació artística - Aula 2
Públic

En aquest fotomuntatge digital, he volgut explorar visualment les nocions de diferència, alteritat i desigualtat, com a la resta de registres fets.

Com a fons, he triat una imatge de la fàbrica siderúrgica de Völklingen (Völklinger Hütte) a Alemanya, que he trobar a Google. Aquesta estructura, avui Patrimoni de la Humanitat, representa el sistema de privilegi, és un monument al món industrialitzat, la producció en massa i el “progrés” que s’ha imposat com a norma. És la força que defineix què és “útil” i què ha de quedar “al marge”.

Sobre aquest fons opressiu, he superposat les tres escenes dels artesans. Aquestes són fotografies meves, fetes a la fira ramadera d’Àger i a la fira de la Girella de Pont de Suert. Ells (el cisteller, el sabater, la cardadora de llana) representen l’alteritat, són “l’altre” món, el del saber fer manual, local i preindustrial.

Els he mantingut en les seves pròpies bombolles, retallats i separats del fons, per visualitzar la frontera que els separa del sistema dominant. La meva intenció crítica es troba en l’ús selectiu del color. He deixat les persones (els artesans) en blanc i negre, convertint-los gairebé en fantasmes, tot i ser presents. En canvi, he saturat de vermell els elements naturals que els envolten, com els arbres i les plantes.

Amb això vull denunciar la nostra mirada selectiva, quan mirem aquestes escenes, ja no veiem la persona ni la seva realitat econòmica precària (el subjecte en grisalla). En lloc d’això, el nostre privilegi urbà ens fa enfocar només el “decorat” (l’arbre vermell), consumint la seva “autenticitat” com a simple oci o turisme.

Per això, el títol “L’ART DELS OFICIS PERDUTS” és irònic. El meu treball no celebra l’art que ells fan, critica “l’art” que nosaltres hem fet d’ells, convertir-los en una peça de museu, ignorant la seva lluita diària contra el mateix fons industrial monumentalitzat que els ha marginat.

L’art dels oficis perduts.

 

Lliurament de l'activitat 3
Publicat a

Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca

Assignatura 02.173 - Educació artística - Aula 2
Públic

Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical.

He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat, una forma d’accés a la música vinculada a una institució, l’església, i a un espai físicament limitat o, en el cas del poble abandonat, directament perdut.

En canvi, la ràdio antiga de fusta i la dels anys 70 mostren com la tecnologia va trencar aquesta frontera geogràfica. Aquests aparells van permetre que la música arribés a les cases més aïllades, democratitzant el so i fent que la cultura fos present fins i tot a les zones rurals que ara pateixen despoblació. Aquesta diferència en l’accés als mitjans culturals és un exemple de com la posició de privilegi, viure a la ciutat amb accés a concerts o al camp amb una simple ràdio, fa que les relacions no siguin horitzontals.

El que considerem una simple presència, la música, també pot ser un element de desigualtat. El contrast entre la grandesa de l’orgue i la senzillesa de la ràdio marca un límit entre les diferents formes de viure i experimentar la cultura.

La música de fons no només il·lustre les imatges, sinó que actua com el so de l’altre (aquells que ja no hi són), connectant visualment i sonorament aquest registre amb el silenci de les ruïnes del primer lliurament.

La Música Sempre ha estat Present

Lliurament de l'activitat 3
Publicat a

Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps

Assignatura 02.173 - Educació artística - Aula 2
Públic

Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa.

He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat històrica, el rastre d’una comunitat que va viure i que va desaparèixer, deixant el seu llegat relegat al marge del present.

L’interior de l’església, amb el sostre esfondrat i el cel visible, il·lustra la trencadissa del límit entre l’espai privat-sagrat i el medi natural. La vegetació que envaeix les cases i les arcades de l’església, així com l’estructura de la façana de pedra amb els balcons buits, evidencien la victòria del temps i la natura sobre la presència humana.

Aquesta primera exploració m’ha permès aprendre a veure la despoblació com un eix de desigualtat territorial, on la història i el patrimoni queden al marge de les dinàmiques de desenvolupament. La principal dificultat ha estat evitar una visió purament descriptiva, buscant, en canvi, un enfocament crític que destaqués la tensió entre l’acció individual i la importància davant la regressió i el cicle de l’oblit.

Fotografies impressionants del poble d’Escarlà.

 

Lliurament de l'activitat 3
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.