En aquest registre he volgut transcendir la representació paisatgística per parlar de la desigualtat climàtica. Sovint, des de la ciutat, l’hivern i la neu es perceben com una estètica de postal, un oci temporal. Però observant el meu entorn, he entès que el fred actua com una frontera física implacable: no és un decorat, és una condició d’existència que modela la vida i la restringeix.
He utilitzat la videopoesia per confrontar aquestes dues mirades: la “verge” (la del visitant que gaudeix del paisatge immaculat) i la de la “batalla” (la de l’habitant que ha de trencar el gel per sobreviure). El so de les passes trencant la crosta de neu marca el ritme d’aquesta resistència.
La part clau del registre és el final, on el focus passa de la immensitat blanca al detall d’una mà treballada. He volgut demostrar que la veritable memòria històrica d’aquest lloc no està escrita als llibres, sinó gravada a la pell de qui l’habita. Aquesta mà plena d’esquerdes és l’alteritat radical, és la prova física que la natura dona, però també desgasta.
El meu aprenentatge principal ha estat adonar-me que el cos és el territori final. Les arrugues no són signes de vellesa, sinó l’erosió del vent i el gel sobre la persona. La dificultat ha estat trobar les paraules justes per no caure en el victimisme, sinó per reivindicar la dignitat d’aquest mapa humà que, a diferència de la neu, no es fon amb el sol.
Fet amb: Canva. (s.d.). Canva [Aplicació web]. https://www.canva.com



Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.